The liquid Dark

Al llarg de la seva obra, que ja supera els quaranta anys, Marcel Pey sempre ha buscat la confluencia entre la imatge psíquica i la instantania fotografica. De fet, les lectures són similars i el parpelleig no difereix gaire del mecanisme de l’objectiu d’una camera. L’aparell optic s’obre com una lent, de la mateixa manera que la imatge poetica apareix gairebé de sobte omplint el buit del llenguatge purament comunicatiu.

Hi ha una profunda i tenaç convicció sobre les visions interiors que actuen sobre la seva manera de captar la realitat i que, alhora, transformen la percepció de qui les visiona. En aquest sentit, els diferents referents de l’obra de Pey, tant siguin narratius com cinematografics, poetics, fotografics, musicals o pictorics, s’uneixen per aconseguir imatges nítides, sovint incomprensibles, que ens permeten indagar en nosaltres mateixos. Aquest llenguatge participatiu, tacit, rescata imatges fantasma per introduir-nos en un cosmos fantastic entre la imaginació, el somni, l’inconscient i aquesta frontera entre esperit i cos, desig i repressió. La suggestió del sexe té un paper fonamental en el que cadascú vol veure en els seus poemes i fotografies rescatades i inspiradores.

Podem adduir-nos en ell a través, també, d’una peça de Warhol, un dels films historics de David Lynch o la trencadissa impavidament dramatica de ‘L’ansia’, de Tony Scott, el cas de Pey en una escala superior a causa del barroquisme de la seva concepció estetica i el fetitxisme dels angels o dels uniformes i armes que ens conviden a l’abisme. El poetic i el pictoric sorgeixen en les dues cares de la moneda, de la mateixa manera que la incitació creativa és una aposta que va més enlla d’aquestes arts convencionals, que l’artista subverteix. A ‘Liquid Dark’, la proposta s’inscriu en la seva mateixa obra com la d’un visionari dels seus llibres antics, com un vident dels seus llibres futurs. Beu del dolor sota la tempesta en el cibercop, en aquesta energia fosca que propicia el poema.

La seva poesia és un anunci apocalíptic mentre escolta el precursor ‘Saturn Drive penetra en els baixos fons com si entrés en un relat –o sintonitzés– amb William Gibson i els seus submons, en la matriu del ciberespai on buscara recanvi per als seus organs neuronals malmesos o simplement visitara vells amics en aquesta extensió de l’anima per on deriva la memoria. En el cas de ‘Liquid Dark’, Pey ha tornat a paisatges evanescents pero reconeixibles per als que el seguim des dels anys setanta. Hi ha un univers en descomposició més solid que mai, una incitació a la traidoria, als crims de moda, a la vida com un thriller desgavellat en la sintonia dels seus mateixos vídeos, els que converteixen en material profundament líric espais aparentment inpoetics.

Innocencia i alliberament, moral conformista i esteticament morta... Els cops precisos dels poemes de Pey em recorden les imatges inerts de les seves navalles automatiques, tan recreades en les fotos, el seu exercit d’objectes en la metamorfosi de la llum del color. Davant la poesia cega i arcaitzant, el nostre home transmuta la responsabilitat entre llibertat i mort, entre oblit i excés de memoria. “Quan era possible somiar”, es repeteix el narrador orfe d’aquest relat sobre el caos de la farsa, sobre l’autenticitat del reguitzell d’imatges que se sobreposen, “interferint sensors de llum / accelerador de fusió activat”.

M’he dut aquests poemes d’excursió nocturna, els he llegit sobre les muntanyes que arriben fins a Torre Baró i l’aventura que narra m’ha fet integrar-me de nou en aquests intersticis coneguts, pero sempre estimulants de la seva obra. La droga o el nirvana, les profecies de Blake, la mística de l’univers entre energia i imaginació m’ha retornat a aquest territori de realitats escindides, on el poeta projecta el delirant correlat de veus cap a la immortalitat del motel escapat de l’aparell de televisió. El seu punyal és aquesta intel·ligencia rapida i ironica, els microcosmos de perfils caustics i tradicions en decadencia, la persistencia d’una mirada no autocompassiva, no cristiana. L’aventura de Pey és divertida i oberta, circular, desmesurada, obsessivament poetica, exuberant i erotica, pornograficament sensitiva.

Aquests poemes esgarrapen l’obscuritat, proclamen una mort latent i s’endinsen pel fertil dispositiu dels sedants hipnotics, de la vida inconscient... Pey fosc i líquid, Pey com una balada de George Harrison de la joventut, Pey com una visita a la Tate Gallery un dia entre setmana que no oblidaras mai, Pey com els escenaris on Lancaster desafiava Cooper, Pey nítidament obscur i clar com quan surts d’una anestesia, Pey decididament creatiu i nou immers en una tradició canviant i reiterativa. Marcel Pey és aquí, entre nosaltres, ja sense interrupcions: espera i veuras...