''Jardí vora el mar'' són sis estius, una infinitat de plantes i una de les novel·les més belles que va escriure Mercè Rodoreda.

La veu que hi parla és la del jardiner d’una casa rica d’estiueig que observa la vida que l’envolta: la del jardí i la dels amos de la casa, amb els amics de cada any, les festes extravagants, el servei podrit de xafarderies, els animals més o menys domèstics que els entretenen i uns nous veïns que remouran el passat i posaran en marxa tot un drama sentimental.

Un clàssic de la literatura catalana, acompanyat d'un postfaci de Toni Sala.

Una novel·la sobre salut mental i maternitat en què una diputada pateix depressió postpart. Un viatge per ferides personals i lluites universals mitjançant l'art i la literatura.

El que hauria d'haver estat el dia més feliç a la vida de la narradora d'aquesta novel·la es converteix en l'inici d'una història de bogeria. L'ansietat se n'apodera i el pes del món cau sobre les seves espatlles per partida doble: ha de cuidar els seus bessons nounats i donar veu política als que han confiat en ella.

Aquesta història indaga en una ferida personal per connectar amb lluites universals, i esdevé un viatge a través de l'art, la literatura, la mitologia i la història de la medicina. Amb mestria, Mar García Puig converteix l'experiència personal en un relat que ens parla de totes les dones que alguna vegada han sentit que el seny les abandonava i de tots els homes que les han silenciat, emparats per segles de ciència, mites i política.

«El 20 de desembre de 2015 em vaig convertir en mare i vaig embogir. [...] Al capvespre, mentre jo comptava contraccions a la sala de dilatacions, el país comptava escons. I tots dos comptes confluïren en una nova vida per a mi, perquè un d'aquests escons acabaria sent meu. El mateix dia del naixement dels meus fills, em vaig convertir en diputada al Congrés».

Reseñes:
«Un llibre extraordinàriament lliure, tan ben concebut com executat. Un testimoni potent».
Enric Vila-Matas

«Un llibre híbrid i meravellós, monumental i alhora íntim. Les seves paraules ressonen simultàniament en la nostra sensibilitat política i poètica: amb La història dels vertebrats totes les boges entenem les raons de la nostra malenconia i ens posem a cantar».
Marta Sanz

Contra faixa:
«Sobre la bogeria de les mares, les seves debilitats i les seves fortaleses, sovint dues cares de la mateixa moneda. Un llibre erudit, tendre i dur, i sempre honest».
Katixa Aguirre

«La llibertat és terapèutica, va escriure algú a la paret d'un manicomi clausurat. Aquella inscripció es projecta sobre el llibre extraordinàriamentlliure, tan ben concebut com executat, de Mar García Puig. Un testimoni potent de la seva experiència de bogeria puerperal. Un tapís delirant i assenyat que es dispara en diverses direccions».
Enric Vila-Matas

«Un llibre únic, valent i sorprenent que lliga el que és íntim i històric, familiar i mitològic, poesia i política, amor i dolor, bogeria i lucidesa, per il·luminar amb delicadesa una de les cares més fosques de la maternitat».
Isaac Rosa

«Una història íntima que és alhora una història política d'aquesta estrepitosa explosió d'afectes que significa la maternitat. Mar García Puig ens regala les seves poderoses experiències com a mare primerenca al Congrés dels Diputats, i traça un vincle amb les barrigues plenes de la literatura, el teatre, la filosofia i l'art al llarg dels segles. Llegint La història dels vertebrats, se'm fa impossible no recordar-me de l'escriptura memorística de Deborah Levy o Maggie Nelson».
Lluna Miguel

«Un llibre híbrid i meravellós, tan monumental com íntim. Les seves paraules ressonen simultàniament en la nostra sensibilitat política i poètica: amb La història dels vertebrats totes les boges entenem les raons de la nostra malenconia i ens posem a cantar».
Marta Sanz

Una novel·la desbordant, plena d'històries i personatges maleïts més enllà del temps.

Amagat entre muntanyes acinglerades i desavinents, en algun lloc remot de les Guilleries transitat per caçadors de llops, bandolers, emboscats, carlins, sortilleres, maquis, pilots de ral·lis, fantasmes, bèsties i dimonis, el mas Clavell s'agafa a terra com una paparra. És una casa, sobretot, habitada per dones, on un sol dia conté segles de records. Els de la Joana, que per trobar marit va fer un pacte que inauguraria una progènie aparentment corcada. Els de la Bernadeta, a qui manquen les pestanyes i, de tanta aigua de farigola com li van abocar als ulls quan era una nena, va acabar per veure el que no li tocava. Els de la Margarida, que en lloc d'un cor sencer en té un de tres quarts, rabiüt. O els de la Blanca, que va néixer sense llengua, amb la boca com un niu buit, i no parla, només observa. Aquestes dones, i més, avui preparen una festa.

Amb el torrent verbal, el sentit del ritme i de l'humor, la gosadia formal i la capacitat d'evocar atmosferes i d'encarnar imaginaris que caracteritzen la seva obra, Irene Solà ha escrit una novel·la com un doll exultant d'històries, que explora la dualitat i el lligam intrínsec entre llum i foscor, vida  i mort, oblit i memòria, realitat i fabulació.

Intensa, alegre i divertida, però també immensament commovedora i emotiva, També això passarà és una narració inoblidable de to autobiogràfic sobre la pèrdua, l'amor, l'amistat i el sexe que ha estat considerada de manera unànime la revelació literària de l'any.

La Blanca, una dona d'uns quaranta anys, acaba de perdre la mare, una coneguda escriptora i editora barcelonina de personalitat desbordant. Amb un punt de bogeria, impulsiva com sempre, la Blanca decideix emprendre un viatge terapèutic a la casa familiar de Cadaqués acompanyada dels seus dos fills, els dos exmarits, l'amant actual i dues amigues tant o més peculiars que ella. Un viatge que l'ha de dur a retrobar l'essència de la complexa relació que tenia amb la seva mare, tot buscant les paraules adients per parlar de l'absència i de l'enyorança, però també del plaer i de l'alegria de viure. Una novel·la plena de sensualitat, humor i desimboltura.

«T'ho vaig fer repetir dues vegades, en aquell temps, el nostre amor s'havia tornat ja molt dolorós, pensava que tu no m'estimaves i no sabia si jo et continuava estimant a tu. Llavors, em vaig posar a riure, i et vaig dir que no diguessis ximpleries, i al cap de dos minuts ja ens estàvem tornant a barallar. Ara crec que ja sabies que l'època dels punts suspensius, que tant detestaves, havia arribat a la fi . Començaven els punts finals, com punyals, com bombones d'oxigen.»