«Un llibre necessari i una guia en aquesta vida rosegada per la crisi, per l'ànsia d'eficiència, per les fallides».
Roberto Saviano

«Enmig d'aquest panorama resulta oportú que Nuccio Ordine hagi publicat un llibre en què fa lloança dels sabers tradicionalment considerats inútils i arribi, fins i tot, a capgirar els conceptes, considerant que els sabers humanístics són, comptat i debatut, més útils que els suposats sabers econòmics».
Jordi Llovet, El País

«La literatura i les idees, com més insignificants semblen, més fecundes són. És la seva mateixa gratuïtat qui dóna valor a la nostra existència».
Le Monde.

«Alguns impenitents agraïm a Nuccio Ordine el seu manifest La utilitat de l'inútil on repassa les opinions de filòsofs i escriptors sobre la importància de seguir tutelant en escoles i universitats aquest afany de saber i d'indagar sense objectiu immediat pràctic en què tradicionalment s'ha basat la dignitas hominis».
Fernando Savater

«Aquest breu manifest servirà per a donar sentit a tot el nostre temps perdut i al nostre treball».
Corriere della Sera

«Si “els que cerquen la veritat mereixen el càstig de trobar-la”, com deia Santiago Rusiñol, qui busca desesperadament la pròpia identitat en un món de Consum preferent potser arribarà a la conclusió que la identitat “no és més que el silenci que queda quan deixes d’escoltar la càrrega enganxifosa d’un sentit perimetral.” I, cal dir-ho, no és poca cosa, després del trepidant viatge a què ens arrossega la veu radicalment contemporània que es diu i es contradiu», Mita Casacuberta. 

«Una novel·la lúcidament emprenyada sobre la precarietat d’una generació i el seu ingrés traumàtic a la vida adulta. Els joves s’hi veuran reflectits amb humor i intel·ligència reconstituent, els no joves quedaran molt contents de no ser-ho», Guillem Gisbert.

«La narradora fulmina allò que irrita el seu sentit comú amb un humor demolidor, un humor que aplica també amb lucidesa i encert a les seves pròpies derives», Imma Monsó.

«Andrea Genovart escriu amb una insolència que és anticonvencional i, sovint, mentre llegeixes, et trobes indignant-te al costat dels seus personatges (o en contra d’ells). Consum preferent es recolza sobretot en la força d’una veu que arriba sense filtres, d’una proximitat col·loquial que a estones demana ser dita en veu alta. Així es disseccionen amb detall els conflictes quotidians --tant heretats socialment com de nova creació-- que viuen els joves d'avui a la ratlla dels trenta anys, sense pietat però també sense autocomplaença. Lluny de la ingenuïtat generacional, la prosa de Genovart creix enèrgica, s'acarnissa amb els llocs comuns i les trampes de la societat del benestar, i a més  té la rara habilitat de fer-se memorable: tanques el llibre i aquella veu ressona. Llavors revius la seva ironia burleta, el to desacomplexat, la festa d'una colla de recursos posats al servei d'un intent d'eixamplar els límits de la literatura catalana», Jordi Puntí.

«Consum preferent situa el lector davant de les contradiccions d’una època en què la precarietat, el triomf de la ignorància i la desesperació són, a més d’evidències irrefutables, un pretext per explicar una història amb una mirada contundent i actual», Sergi Pàmies.

Aquest és un llibre sobre la llibertat i sobre la veritat.
I ara ja podeu riure.
Però no us protegiu en el riure sarcàstic, permeteu-vos un riure impertinent.

La llibertat i la veritat són dues formes d'impertinència necessària, quan hem entès que no som realment lliures i que mai no escaparem ni de l'error ni de l'engany. D'això parlen aquests textos, i ho fan de bracet d'una colla d'autors i de personatges que han fet de la seva impertinència una forma de pensament. Georg Büchner ens presenta Danton i Robespierre conversant davant de la guillotina.

Diderot i Sophie Volland escriuen el seu amor en una eternitat sense Cel. Joaquim Jordà filma els seus amics mentre col·lectivitzen la fàbrica Numax i Teresa d'Àvila talla cebes a la cuina mentre conversa amb el seu inquisidor... El 'Torete' de Perros callejeros, Christa Leem, Ixiar Rozas o Santiago López Petit desafien la nit. S'hi afegeixen Albert Camus, conjurant la mentida, i els morts de les comèdies d'Eduardo de Filippo, perquè tot és ple de morts.

Entre ells i molts d'altres que recorren aquestes pàgines, destaca la veu de la meva àvia, Concepció Rubiés i Trias, que torna a nosaltres directament, a través de les cartes que va escriure quan tenia divuit anys i va marxar a l'exili. Totes aquestes veus organitzen una cacofonia que és per a mi una festa de la intel·ligència, en temps en què costa molt sentir l'alegria de pensar.

Les males companyies no s'escullen, però es pot decidir seguir-les o no.
A mi, sempre m'han portat per bon camí.

La resistència íntima és una reflexió atenta i profunda sobre la condició humana.

L'autor ens mostra com la vertadera cura d'un mateix ofereix escalfor als que són a la vora, protegint-los i fent-los de guia en el camí.

«Hem de considerar resistència íntima com el nom d'una experiència, pròpia de la comarca de la proximitat, comarca que no és visita d'un dia, sinó estança habitual. Avui, romandre en aquesta comarca no és planer. La proximitat no es mesura en metres, ni en centímetres. El seu oposat no és la llunyania, ans més aviat la monocromia ubiqua del món tecnificat. Hem vist com la quotidianitat i el gest de la casa són modalitats importantíssimes de l'experiència de la proximitat».