Nit de Reis

«Tinc catorze anys, la mama m’ha hagut d’allargar els vestits i ja portoles trenes recollides [...] M’agrada imaginar la vida que m’espera.»

Amb aquestes paraules plenes d’il·lusió i d’esperança, RamonaViainiciava, després d’un breu exordi, el seu dietari el primer de setembrede 1938. Això és el que diu la data estampada al començament del primerfull d’aquest llibre, Nit de Reis, que dóna nom i cos al text iniciat almig d’una guerra, la nostra, més ben dit, la que ens ha quedat anosaltres a través del temps. Un llegat trist, pels morts, pels danyatsi per la manera com va acabar.

L’historiador MarcBloch, pocabans de ser abatut un dia de l’hivern de 1944 als boscos de França pelssoldats alemanys que ocupaven el seu país, ens va llegar un llibreesplèndid que les circumstàncies —la seva participació a la resistènciai el seu empresonament i assassinat— no li van permetre acabar. Apologiede l’histoire, es diu. En aquell text explicava: «Del que jo veig des dela meva finestra, cada savi pren el seu sense ocupar-se gaire delconjunt, el físic explica el blau del cel, el químic l’aigua del reguer,el botànic l’herba. Les dificultats de la història són d’un altre tipus,perquè, en darrera instància, la seva matèria són precisament lesconsciències humanes. Les connexions que es lliguen a través d’elles,constitueixen als seus ulls, la realitat mateixa.»

Eldietari deVia és un llibre d’història, i no ho és per les coses que explica que lipassen o que passen, ni pels fets que recull, fets menuts d’una vidamenuda, ni per la cronologia que desgrana, tan agafada al sacsejament dela guerra civil i a l’entenebriment de la postguerra inicial. Ho és perla vocació general del text: la vocació de comprendre. No de saber, sinóde comprendre. I gosaria dir que ho és també per l’instrument que Via faservir, una mena de mirada que ho lliga tot amb tot (les connexions quedeia Bloch) dins la seva consciència (la matèria de la història quereferia Bloch, encara), una consciència de noia feta dona massa depressa, com la de totes les noies d’aquella generació, que és la de lesnostres mares o la de les àvies dels nostres fills i filles, personesgrans —Via hauria fet ara vuitanta quatre anys— que tenim entrenosaltres encara i de les quals la nostra societat ha començat a gaudir«històricament» no fa gaire temps.

És perquè volcomprendre iperquè vol fer comprendre que la mirada de Via ho enllaça tot en la sevaconsciència: arrodonir la vora d’una «faldilla blau marí» amb latrapelleria —perillosa— de pujar al terrat per guaitar millor elsbombarders italians encalçats pels fars antiaeris al mig d’una nitsacsejada de soroll, mort i espant contingut, o amb les angúnies perbuscar menjar, o amb l’entusiasme del primer amor adolescent —que tantesemocions desperta sempre— o amb el plaer pels instruments d’infermeria—la seva feina— ben endreçats a la vitrina de la sala de cures, o amb lapietat pels refugiats, envers els quals la població té un sentitambivalent que ella, d’altra banda, transmet sense engany: «...aquellsfumuts germans d’Ibèria», que fan que el racionament sigui més escàs, oamb la ràbia generada per l’entabanador anarcosindicalista aparentmentradical i que a la pràctica és, si fa no fa, un vividor sense escrúpolsni bandera, o amb els soldats de la República que ja no poden defensarres i travessen el poble abatuts i desfets, o amb pensaments, queplantats de cop i volta al bell mig del relat de qualsevol acció, ensdeixen plens d’angúnia i perplexitat: «Quan m’he llevat he vist el móntan net, els arbres tan verds i brillants. I m’he recordat que avui erael Dia dels Morts. He pensat en els morts de la guerra , que ja sóntants[...] i després de pensar en els morts he pensat en els que neixen,en aquella forastera que ahir va tenir un fill a la Creu Roja del poble,i en una cosina llunyana, que en va tenir un a Barcelona...»

I ésaixí, per aquests camins i amb aquesta manera de narrar tan poc freqüenten els nostres llibres, que passa davant nostre la vida de Ramona Via,la construcció de la seva consciència del món.

Tantparlar de lescoses i conflictes de cada dia potser pot fer créixer la temptació dedir que el llibre és un relat de «la vida quotidiana en guerra». Elsrelats de «vida quotidiana» han estat molt freqüents, fins i tot vangaudir (i potser encara en gaudeixen) de predicament, de moda, des delmalentès que aquesta mena de relats expliquen de debò «el que li passa ala gent» o perquè «expliquen les coses tal com són». De fet, el que s’haencasellat com a «història de la vida quotidana» és neutre. Tendeix anormalitzar, és evasió, esdevé evasió just per la tendència humana anormalitzar la vida diària fins i tot dins dels més grans estralls col·lectius. Per aquest motiu els relats sobre la vida quotidiana i,especialment, els documentals sobre la vida quotidiana (en la república,en la guerra, o en els llargs anys de la dictadura del general Franco)esdevenen nostàlgics, perquè, de fet, descriuen una normalitatahistòrica. La qüestió no és si parlen gens, poc o molt del contextsocial, sinó que és la seva perspectiva d’elaboració el que els faneutres i nostàlgics, i fins i tot promotors de malenconia, el principalefecte de la qual és la banalització dels conflictes.

L’explicació de la vida quotidiana esdevé sempre un intent depacificació vivencial, d’exclusió de conflictes, neutre, per tant, si ésincapaç de mostrar fins a quin punt la política violenta i criminal hapenetrat i penetra en el actes de la vida de cada dia i condicionaindividualment la vida i la consciència de viure. El relat de RamonaVia, en canvi, expressa just el punt de penetració d’aquesta violènciaen l’acte de viure i en les ganes de viure, i de viure feliç. Un matílluminós que fa brillar els arbres ens el presenta indestriable, ja hohem vist, de la presència dels morts al front o per les bombes, peròtambé és indestriable dels naixements. I és aquest el capital del relatque va fer Ramona Via.

Un relat en el qual el centreno és pas laguerra, per bé que l’entorn de guerra i la vida en guerra omplin elnoranta per cent de les planes. El nucli, el que vol comprendre i fercomprendre Ramona Via, és la derrota. No té res de casual, ni té capmotiu estètic literari, que el títol posat per l’autora al seu dietarianys després sigui, justament, el nom que el santoral dóna al sis degener, el dia en què al seu poble —el poble del relat, un poble que maino diu quin és, amb els noms reals dels habitants emmascarats—, vaentrar-hi l’exèrcit franquista: la nit dels Reis. «Sempre havíem esperatque s’acabés la guerra, però no havíem imaginat mai que l’acabament dela guerra fos com és...» havia escrit dies abans, el 30 de desembre,aquella dona jove de setze anys. I aquella mateixa nit dels Reis de 1939va deixar escrit: «No sabem res dels nostres pares, no sé res d’enJaume, no sabem res del que passa pel món enllà del nostre poble [...]no sabem res, res de res. L’únic que sabem del cert és que al nostrepoble la canalla es dedica a atrapar les rates per menjar-se-les.» Mésendavant va anotar l’únic desig possible en aquella nit en què un mónacabava: «Reis Màgics d’Orient, per què no sou de debò? Per què no veniude debò?» I segons sembla, en acabar, va posar els dos parells desabates dels germans petits al balcó.

Però el que facomprendreRamona Via, el que fa comprendre la realitat històrica de què parla noés la vessant militar de la derrota, sinó el sentiment i la consciència,l’efecte històric concret de la derrota en la vida d’un vençut dins lanova societat de la dictadura.

Les darreres ratllesdel llibrecontenen una de les millors, més expressives i més exactes descripcions,del desconcert interior d’aquella generació que la derrota de lademocràcia republicana va ofegar en «una gran tristesa que no s’acabavamai, una tristesa i un fàstic de no sé què i de no sé on, de tot plegat,de tantes cues, de tanta gana, de tanta gent endolada, de tantesdesgràcies com tothom explica, de tants misteris que ningú no entén.»

No es fa difícil entendre que els que no van perdrela vidaperdessin les ganes de viure.