Aún no tienes productos en tu cesta
Catalogada de «realisme commovedor», en aquesta novel·la percebrem el món i el mar a través dels ulls d’una nena autista, un món on prima la literalitat, on les coses són el que són, i no són el que no són. Un text que convida a la reflexió sobre la societat, les relacions humanes i les ambicions, però principalment, sobre nosaltres mateixos. Un llibre que hauria de ser llegit i rellegit perquè ens acosta a la nostra essència, als nostres orígens, i és que, com diu la Karen, primer penso i després existeixo. Com entendries la vida si el teu cervell no et permetés entendre els eufemismes, les metàfores, si les teves connexions neurològiques no et permetessin mentir ni tenir fantasies? Però, i si al ma- teix temps tinguessis una memòria privilegiada i la teva capacitat d’organització espacial estigués dins de la categoria de geni? En definitiva, com entendries la vida vivint en un pragmatisme absolut però amb un alt grau de simplicitat i lucidesa? «I ajaguda tota Jo al fons de la sorra de l’oceà, em dedico a existir. A ser. I a la màxima felicitat possible: a mirar.»
Has añadido la cantidad máxima disponible.
Com entendries la vida si el teu cervell no et permetés entendre els eufemismes, les metàfores, si les teves connexions neurològiques no et permetessin mentir ni tenir fantasies? Però, i si al mateix temps tinguessis una memòria privilegiada i la teva capacitat d’organització espacial estigués dins de la categoria de geni...? En definitiva, com entendries la vida vivint en un pragmatisme absolut però amb un alt grau de simplicitat i lucidesa? Aquesta noia es diu Karen i és la protagonista i alhora narradora d’aquesta fantàstica obra. Tot comença a Mazatlán, poble costaner del Pacífic mexicà. La tieta de la Karen, arribada d’Estats Units per heretar l’empresa familiar, Atunes Consuelo, es troba la Karen, la seva neboda, una nena totalment desvalguda i deixada de la mà de Déu. Les limitacions mentals i la incapacitat òbvia de la Karen per comunicar-se o interactuar amb altre gent fa que la seva tieta Isabelle es dediqui d’inici a «civilitzar» la noia. Obsessionada en el tractament de la tonyina, la Karen inventa una nova forma de pescar-la sense «estrès» i de protegir els dofins que habitualment són capturats en el procés. La Karen es va «humanitzant» cada cop més però sempre amb distància… «I allà, a prop d’ells però alhora lluny, em vaig adonar que sempre seria així. M’estaria a prop dels humans, però lluny.» A la Karen li agrada existir... «I ajaguda tota Jo al fons de la sorra de l’oceà, em dedico a existir. A ser. I a la màxima felicitat possible: a mirar.»
Agotado ahora
Has añadido la cantidad máxima disponible.