Aún no tienes productos en tu cesta
En les seves novel·les, Juli Vallmitjana ens presenta un retrat escruixidor i avui imprescindible dels ambients més pobres de la Barcelona de 1905. Més enllà del verisme i de la versemblança, té la valentia d'oferir ni més ni menys que la veritat: del terreny que trepitja (els barris de sota Montjuïc), de les persones que s'hi busquen la vida (lladres, putes, mangants...) i de la llengua que parlen. Avui com aleshores ens enlluerna l'ànima la llengua d'aquests personatges, rica, barrejada, tan especial i divertida, tan eficaç. La prosa de Vallmitjana, narrativament molt bona quan descriu un descampat o una cara o relata un robatori, es torna perfectament llisquent i viva quan els personatges parlen, i en tots dos casos convenç per una simple i difícil cosa: la veritat. Juli Vallmitjana (Barcelona, 1873-1937). Narrador, novel·lista i autor teatral. Argenter de professió per tradició familiar, la seva vocació inicial és la pintura. Estudia a l'Escola de Belles Arts de Barcelona i es relaciona amb els pintors de la ''colla del safrà''. Abandona la pintura per la literatura a causa de la seva indecisió personal i la influència del pensament teosòfic. Coneix de la vora el món marginal i de baixos fons dels gitanos barcelonins que conjuntament amb la lectura d'estudis sobre la seva història constituirà la base principal de la seva obra literària. Tant les novel·les com Sota Montjuïc (1908) o La Xava (1910), les narracions, entre altres De la raça que es perd (1917) i les seves obres de teatre: Els Zin-calós (1911), En Terregada (1912), Rují (1918) tenen en comú la cruesa de la vida sòrdida, els costums i el parlar dels gitanos. La força expressiva, d'una gran vigoria, a l'hora de presentar-nos els diversos personatges és enriquida per l'aportació del vocabulari caló. Autor singular dins la literatura catalana, connecta amb els modernistes que considera excessivament intel·lectualitzats. A la darrera etapa com a dramaturg estrena peces de caire social i polític com El barander (1923). En els darrers anys de la seva vida abandona el teatre i escriu narracions, la majoria encara inèdites.
Has añadido la cantidad máxima disponible.
En aquesta primera novel·la Vallmitjana intenta fer una novel·la però ja comença a veure que el fil seguit de la història argumentada (un noi de pocs possibles s'enamora d'una noia que viu en la pobresa més negra, etc.) és simplement una corda d'estendre episodis, ambients, personatges... Comença a entendre que ell no vol explicar la vida d'un personatge sinó retratar persones de la vida, mostrar mons. Un dels temes que sostenen el llibre són les festes que els veïns mateixos s'organitzen amb motiu o sense quan els hi sembla que toca o que convé. Així el narrador ens pot presentar amb eficàcia la vida del barri en el moment en què tots estan actius i actuant junts, o més aviat discutint junts, en la preparació de la festa... i en la festa mateixa. El centre cívic a tots els efectes és la taverna, i en certes ocasions, el carrer. Les tragèdies particulars s'entrelliguen amb els saraus col·lectius. És una pintura de tons foscos travessada per esclats de llum i de color. Colors violents i traç segur. Del pròleg d'Enric Casasses Juli Vallmitjana va néixer el 1873 en un carrer ara desaparegut de la Barcelona vella, el carrer Graciamat. Per tradició familiar estava destinat a fer d'argenter, però ben aviat va descobrir també una vocació per la pintura i va estudiar tres anys a la Llotja. Va formar part de l'anomenada Colla del Safrà al costat d'artistes com ara Isidre Nonell, Ramon Pichot o Adrià Gual. Cap als trenta anys, després del suïcidi del seu pare, abandona la pintura per dedicar-se plenament a la literatura, sempre amarada dels ambients dels barris més pobres de la ciutat i escrita amb una llengua llisquent i viva. Vallmitjana se serveix del protagonista de De la ciutat vella per exaltar la vida comunitària dels més humils en contraposició amb l'egoisme dels cercles artístics barcelonins de tombant del segle XIX, que coneixia de prop.
Has añadido la cantidad máxima disponible.
El que caracteritza els millors personatges de Vallmitjana, és que viuen absolutament desplaçats de la realitat, en una mena de deliri que els mena a anar-se explicant sense parar a ells mateixos, perquè no se'ls ensorri tot al voltant, en una fragilitat tan desesperada, que entre el moment que viuen i el no-res només hi ha un fil. Aquesta dependència, addicció, del llenguatge, que amb la seva capacitat de falsejament i ficcionalitat els salva de la destrucció definitiva, d'un costat, i aquest distanciament, que Vallmitjana sap posar entre la mirada dels seus personatges i la del públic, de l'altre, són els motius coadjuvants que fan, els personatges i aquestes obres en conjunt, irremisiblement i rotundament contemporanis.
Agotado ahora
Has añadido la cantidad máxima disponible.
La presència del teatre de Juli Vallmitjana (Barcelona 1873-1937) als escenaris barcelonins des de la seva primera estrena, el 1907, fins la darrera el 1929, estigué marcada per períodes de gran intensitat. Al llarg de vint-i-dos anys, Vallmitjana estrenà vint-i-sis textos originals i es convertí, si més no des del 1911, en un dramaturg conegut, d'èxit entre el públic popular. El triomf fulgurant de Juli Vallmitjana en l'escena catalana condicionà l'evolució posterior del seu teatre, ja que fixà, per al públic i la crítica la imatge del dramaturg com especialista en la temàtica dels gitanos i els baixos fons barcelonins i com un outsider dels corrents dominants.
Agotado ahora
Has añadido la cantidad máxima disponible.
¿Qué condujo a Juli Vallmitjana (1873-1937), a partirde 1906, a desplazarse regularmente desde el barriode Gràcia de Barcelona, donde vivía y trabajaba en eltaller familiar de argentería, hasta la montaña de Montjuïc y el barrio de Hostafrancs al encuentro de las comunidades gitanas? Tras una primera formación como pintor, contexto en el que entabló amistad con Nonell, Canals o Picasso, no sabemos qué lo llevó a transitar entre la Barcelona modernista y el mundo modernode los bajos fondos y la vida gitana para consagrarse a la literatura. Desde el aprendizaje autodidacta del caló de los gitanos catalanes, Vallmitjana trabajóen la escritura de obras de teatro y cuadros de costumbres gitanas, que leemos hoy sabiendo que su literatura es un preciado repositorio léxico, archivo únicode registros del habla caló de principios de siglo dentro del espacio literario. El presente volumen, editado y prologado por Joana Masó, con edición críticaa cargo de Ignasi-Xavier Adiego y traducción de Marçal Font i Espí, da a leer por primera vez en traducción castellana un conjunto de obras de teatro –,''Los churdeles'', ''Los zin-calós (Los gitanos)'', ''La gitana virgen'' y ''La mala vida''–, y unensayo-conferencia, ''Criminalidad típica local'', que Juli Vallmitjana publicó entre 1910 y 1930, en contemporaneidad radical con las vanguardias históricas europeas. El volumen añade asimismo imágenes y documentación epistolar inéditas, junto con la obra de Fernand Baldensperger «La entrada patética de los gitanosen las letras occidentales» (1933) a modo de epílogo.
Agotado ahora
Has añadido la cantidad máxima disponible.