Aún no tienes productos en tu cesta
La maduresa de Maria Josep Escrivà.La poesia de Maria Josep Escrivà ha arribat a la plena maduresa. Ho demostra aquest llibre, en què tenen cabuda un seguit de poemes nascuts de la urgència per parlar de les coses del món o per homenatjar els amics («En l'arbre del meu cor») i també unes quantes suites de poemes breus («Lluny de qui sap què») que capturen espais d'intimitat en instantànies verbals d'una precisió exquisida.
Has añadido la cantidad máxima disponible.
'En la preocupació per la paraula precisa, en la riquesa de comparacions i metàfores, en la saturació de ressonàncies simbòliques, en la cadència de la frase i el sentit rítmic del vers o en el domini de formes tradicionals s'hi destil·la l'essència d'una tradició literària construïda com un llegat personal a partir del qual Escrivà formalitza la seva reflexió sobre el fet poètic i la manera de representar-se en el món. La seva poesia és, de fet, l'estructura de signes que li permet posar en relació l'alteritat amb el subjecte per construir-se un a l'altre en el diàleg. Sortir enfora per tornar endins. Anar a l'objecte per trobar el subjecte. Denunciar el soroll per conquerir el silenci. Buscar-se eternament. I en la recerca, sentir la pèrdua per celebrar la vida. Cada poema dels vuitanta-vuit de l'antologia queda atrapat en algun punt d'aquesta força gravitacional que no s'atura. Un cercle tancat en etern equilibri de contraris''. (Olívia Gassol Bellet)
Has añadido la cantidad máxima disponible.
Lluïsma s’estima moltíssim els animals. Per això, no entén per què no poden viure amb ell a casa. I mira que ho intenta, perquè li ho consenten tot: una cotorra, una iguana, un gosset, un mico… i un caiman! Però un dia, Lluïsma i la seua família comencen a dubtar si realment el millor per als animals és que estiguen tancats entre quatre parets. No serien més feliços en llibertat?
Has añadido la cantidad máxima disponible.
Vivim com si el temps ens fos infinit. I tanmateix, com diu un vers de Maria Josep Escrivà: «no hi ha demà, no hi ha camins de llum: tot és mentida». Cal reconeixe's a partir de la vivència íntima del dolor i que aquesta vivència progressi cap a la consciència del dolor col·lectiu. El desig és l'altra cara del dolor. Els dos conviuen i ens justifiquen. Voldríem que un instant de lucidesa ens fes dignes, com els arbres dignifiquen l'instant de llum que els alimenta. Potser l'únic lloc on mai no és tard és el poema.
Has añadido la cantidad máxima disponible.