Encara no hi ha cap producte a la teva cistella
Els llibres d'Abraham Orriols!
Abraham Orriols (Berga, 1996) és periodista i treballa als Serveis Informatius de TV3. Prèviament, va exercir de reporter a Betevé i ha col·laborat en múltiples mitjans.
1. El llibre imprescindible. Quin és el llibre en català que hauria de tenir tothom a la seva biblioteca?
És l'únic llibre que m'ha fet plorar. Aquest relat periodístic implacable del judici sobre els atemptats a París l'any 2015 és commovedor, brillant, sensible, ferotge. Em va fer adonar que no en sabia res, d'aquell fet que havia omplert informatius durant dies, i que el més important rere la gran notícia són les persones que la viuen.
El periodisme convertit en literatura a través de la perspicaç mirada de Carrère.
D13: divendres 13 de novembre de 2015. En tres punts diferents de París es produeixen atemptats gihadistes. El més greu és el de la sala Bataclan, on actuen els Eagles of Death Metal. Els atacs deixen més d'un centenar de morts i més de quatre-cents ferits. Anys després, entre el setembre de 2021 i el juny de 2022, se celebra el judici al Palau de Justícia de la capital francesa. Hi ha catorze acusats: el principal és l'únic supervivent d'entre els terroristes de l'Estat Islàmic que van participar en la massacre. Va sobreviure perquè no va detonar el seu cinturó d'explosius. Va fallar el mecanisme? Va tenir por? O potser un fugaç moment de penediment i humanitat? La resta són col·laboradors en diferents graus. I encara hi ha els testimonis, els familiars de les víctimes, els advocats defensors, els fiscals, els membres del tribunal...
Emmanuel Carrère fa el seguiment del judici i n'escriu una crònica setmanal per a L'Obs. Els textos són la base d'aquest llibre, en què trobem la narració del procés: la veu de les víctimes, els arribistes que van provar de fer-se passar per víctimes, els herois que van ajudar a detenir els criminals, els detalls entre bastidors... La dimensió humana i la dimensió política. El resultat és un volum esglaiador i un testimoni necessari. El periodisme convertit en literatura a través de la perspicaç mirada de Carrère.
2. Quin és l'últim llibre en català que has llegit?
És un llibre al qual m'agrada tornar-hi de tant en tant, com "He ballat (breument) la conga" del mateix autor, o "El meu ofici" i "Inventari de jubilacions" de Josep Maria Espinàs. Sempre hi trobo nous racons, matisos, tocs d'humor, pensaments estimulats. Unes pàgines imperdibles per a qualsevol periodista.
'David Foster Wallace va pronunciar l'any 2005 un discurs davant dels alumnes de la Universitat de Kenyon que s'ha convertit en un dels seus textos més reconeguts. L'aigua és això repassa amb humor i intel·ligència els aspectes més importants a què ens enfrontem en la nostra vida quotidiana, i dissecciona sense complexos la manera com habitem el món que ens envolta. A mesura que busca respostes a preguntes gens senzilles, plasma les seves creences i deduccions sobre la naturalesa humana i ens ofereix reflexions provocadores que ens renoven a cada lectura. Aquest llibre, que va començar sent una conferència i ara podria ser ben bé un manifest o fins i tot el text fundacional d'una manera de viure, ja es considera un llegat imperdible. Escrit amb l'agilitat i l'humor inconfusible de l'autor, és una mostra més del talent d'un dels grans pensadors del nostre temps.''
3. Quin és el llibre que estàs desitjant començar?
Friso per llegir les noves històries d'aquesta autora que reivindica la lleugeresa amb pensaments i plantejaments elegants, irònics i intel·ligents. Em va fascinar amb "També això passarà" (el tinc tot marcat!), així com amb "Gemma" i "Les paraules justes". També vull afegir al cistell, tan aviat com pugui, "A sang freda" de Truman Capote, "Matar el director" de Bru Rovira i "Aprendre a esquivar les bales" de Xavi Coral.
Milena Busquets continua la seva missió d’explicar el món a través de la seva vida i les experiències d’una dona privilegiada en una part privilegiada del món. A Assaig general, escrit durant el transcurs d’un any a través d’una història llarga i una sèrie d’articles curts, l’autora ens parla de família, seducció, por, èxit, solitud, el sector editorial en què va néixer i l’experiència d’escriure sense impostura, entre d’altres. I a la peça més llarga d’aquest llibre, Milena Busquets torna a També això passarà després de deu anys: la narradora d’aquest relat, que no és la Blanca sinó la mateixa autora, decideix tres mesos abans del desè aniversari de la mort de la seva mare, que la mare mai l’ha estimat, fet que la obliga a mirar-se de nou el món que l’envolta.
4. Quin és el llibre en català que has regalat més vegades?
És un recull d'articles que ho toca absolutament tot amb empatia, rigor i honestedat. I ho fa través de la mirada d'un periodista que, per a mi, és referent laboral i vital. Davant de moltes situacions de la vida quotidiana, he recuperat i recomanat un o un altre text a família i amics. És un llibre que no caduca mai, que perdura.
Carles Capdevila fa anys que pren apunts cada dia, i els comparteix, sobre el que li passa i com hi reacciona, posant en pràctica un periodisme que vol prioritzar la vida per sobre de les notícies. A La vida que aprenc trobareu els temes que li són essencials: la memòria íntima, la vida en bona companyia, l’educació, la salut i la condició humana amb totes les seves contradiccions. Retrata els escenaris de la seva infantesa, les nostres maneres de ser i de fer, les revolucions individuals necessàries per arreglar el món i les actituds dels que s’arremanguen per fer-ho possible. Capdevila està convençut que la nostra missió principal és cuidar-nos els uns dels altres i pels seus textos circula la gent que més estima: els professionals artesans que es preocupen pels acabats, els educadors vocacionals, les infermeres que entenen que tenir cura és més que curar, el voluntariat que desafia el desànim i els optimistes pencaires que treballen per mantenir viva la il·lusió de tirar endavant.