Núria Pradas

Núria Pradas es descriu a si mateixa amb aquestes paraules: «Fins ben entrats els trenta anys no vaig saber que volia ser escriptora. Des de ben petita volia ser mestra. I, de fet, ho vaig ser. I durant molts anys que ho vaig ser! vaig ensenyar Llengua i Literatura catalana als joves perquè, això sí, la Literatura ja era una passió per a mi i la lectura em feia companyia des de sempre.

A l’escola, dirigia un grup de teatre. I va ser d’aquesta manera que, sense adonar-me’n, vaig començar a escriure. Primer van ser obres de teatre. Després em va picar la curiositat i vaig provar d’escriure una novel·la, i una altra. I una altra… I ja no he parat. He sentit a dir, algunes vegades, que escriure crea addicció. Ho corroboro.

Han passat vint anys des d’aquella primera novel·la. He escrit per als més petits, per a adolescents i joves. Per a adults. A vegades, m’han preguntat per què escric. A mi em sembla que és perquè m’agrada molt escoltar i llegir històries i, és clar, penso que als altres també els deu agradar escoltar-­ne i llegir-­ne. Però no us penseu que considero que escriure és un acte absolutament altruista i generós. Escriure fa que em senti lliure. Em fa reflexionar i facilita que entengui una mica, només una mica més, el món en on visc. Que m’entengui a mi mateixa. És a dir, que escric per als altres i per a mi mateixa. I si d’una cosa estic segura és que no puc parar d’escriure.»