Encara no hi ha cap producte a la teva cistella
Fet d'una bufada i amb tres o quatre nucs ben dats, Globoflèxia és un cant a les coses, a la dinàmica dels objectes que omplen l'espai que emmarca el poeta, una fotografia anímica de la seva lògica uns cops il·lusionant per bella i perversa, en altres ocasions, per la seva càrrega de nostàlgia malsana que acumula. Com ja va fer a Les coses i els miratges (Premi Benet Ribas 2014), González Pujalte es planta damunt del món i deixa que allò que el compon l'ompli d'una perplexitat de la qual diríem que frueix sovint com d'un plaer més propi de les edats madures que dels anys del descobriment. S'atura i cerca un punt on equilibrar-se l'ànima en un món tan ple de desencisos i creu trobar en el llenguatge un què sé jo que li permeti entrellucar, flexionant-lo, el sentit de certes nimietats de la vida. I bufa encara més i fa poesies, formes que creixen i ocupen espai com quan s'infla un làtex i la seva pell s'expandeix posant una forma nova en la natura.
Has afegit la quantitat màxima disponible.
Som també el lloc que habitem i els espais que vam habitar, els punts on han quedat gravades estampes dels nostres actes i inactivitats, de la història personal que ens confirma. A La casa sonora s'evoquen els cruixits, les dilatacions, les passes, els grinyols, els cops de porta i les roncors que omplen el silenci del poeta, que des de la distància temporal entre el seu sedentarisme actual i el nomadisme urbà dels anys passats ha volgut convertir en poemes. El misteri dels passadissos, el vertigen de les fugides, l'ansietat dels trasllats, la il·lusió i la desfeta d'anar d'aquí a allà. I la serenor de la nostàlgia, sempre tan creativa.
Has afegit la quantitat màxima disponible.
Amb aquest poemari en forma de tríptic, l'autor planteja un voluntari desordre d'imatges, sons i metàfores que acaba formant una unitat d'expressió. Com a rerefons dels versos hi ha Francis Bacon, pintor suggeridor de ferides velles de l'ànima i incomoditats físiques d'un jo protagonista que no narra pena ni angoixa concreta, que es limita a entomar els impactes de la vida i acaba reconeixent les febleses, no se sap quines misèries. Pessimisme? No necessàriament. Cada qual sabrà -o no- què fa el seu cos al llit sota la llum escassa d'una bombeta, què pensa. El poeta desplega el seu carnatge des de tres àmbits: en uns espais convex, còncau i, finalment, pla, embrutit de nostàlgia, supurant edat i temps. Potser satisfet, però, d'haver acceptat definitivament els cops, d'haver entès dolçament la necessitat d'assumir la derrota per tal d'encarar l'etapa indefugible de la maduresa.
Has afegit la quantitat màxima disponible.
Amb aquest poemari s'intenta posar una veu íntima al buit que deixa un intel·lectual com ell amb un acte tan extrem, poetitzant d'alguna manera el seu record, apropant-nos ni que sigui d'una manera intuïtiva als sentiments d'un home de sòlida cultura humanista i de la dona que l'estimava quan van sentir que els fallaven les forces per encarar el trist futur de totalitarisme que presagiaven. Amb Les ulleres de Walter Benjamin , llibre del qual és l'eix central el pensador alemany i Fuita de gas dedicat a la poetessa Silvya Plath , aquest La mort Petropolis de Joan Carles González Pujalte, completa una trilogia dedicada a autors suïcides.
Esgotat ara
Has afegit la quantitat màxima disponible.
La poesia de Joan Carles González Pujalte no és analitzable, sinó senzillament exposada d'una forma impressionista. Tal és la seva densitat, que transmet a la perfecció la tensió que la genera i que la fa ser sentida per a nosaltres com una experiència estètica que s'emmarca a si mateixa. 38 poemes per tastar el plaer de l'exactitud, de la forma mínima d'expressar volumetries i textures. La transcripció de la realitat entre l'ordre i el desordre, el domini absolut d'un dels grans mestres de la poesia catalana actual.
Esgotat ara
Has afegit la quantitat màxima disponible.
En sé ben poc, jo, dels hitites. Ignoro, com ignoro tantescoses, la seva literatura, i si en feien o no d'aix. que nosaltresanomenem poesia. En queden algunes restes: pedres damuntde pedres que dubto que pugui visitar mai i als museus algunessuggeridores obres d'art fetes en metall que decoraventemples i palaus. Tothom que hi vivia ara ja no és més quepols en un país polsegós. Aquests poemes els vaig escriurepensant en aquesta pols. O en la pols dels neandertals, delshurrites, dels escites, dels minoics, dels xiximeques, khmers,hippies i postmoderns i en no sé quanta gent del passat,ja tots calbs a hores d'ara. Ves a saber què i com sentien,quants dels sentiments s'atansen als meus d'ara mateix (delpròleg de l'autor).
Esgotat ara
Has afegit la quantitat màxima disponible.