Encara no hi ha cap producte a la teva cistella
Una reflexión sobre la existencia de una arquitectura compleja, ambigua, equívoca, el espacio arquitectónico visto desde lo sensorial, lo perceptivo o lo atmosférico.La dimensión imposible reivindica el papel activo del arquitecto como un sintetizador capaz de transformar, cambiar o anular las reglas impuestas por el propio contexto para alterar perceptivamente elementos propios de la arquitectura, tratando de jugar con la realidad del usuario-espectador. Una arquitectura en la que no nos importa tanto qué forma tiene, qué volumen posee o qué pesa, sino cómo pasa a entenderse en su relación con el medio o cómo es capaz de generar ambientes de alta intensidad que posibiliten una rica y densa vinculación entre el sujeto y el espacio.La dimensión imposible también defiende la existencia de una arquitectura compleja, ambigua, equívoca. Una arquitectura donde proyectar se convierte en un proceso abierto en el que todas las partes conviven en un conjunto dotado y potenciado por las experiencias, los entornos y los significados que la rodean. Una arquitectura capaz de establecer nuevas leyes perceptivas que despierten nuestros sentidos y nos permitan aproximarnos al objeto y al espacio arquitectónico desde visiones que tienen que ver con lo sensorial, lo perceptivo o lo atmosférico.Esto es, lo imposible superpuesto a lo visible.
Has afegit la quantitat màxima disponible.
La dimensió impossible reivindica el paper actiu de l’arquitecte com un sintetitzador capaç de transformar, canviar o anul·lar les regles que imposa el context per alterar perceptivament els elements propis de l’arquitectura, mirant de jugar amb la realitat de l’usuari-espectador. Una arquitectura de la qual no ens importa tant la forma, el volum o el pes, sinó com s’entén en la seva relació amb el medi o com és capaç de generar ambients d’alta intensitat que possibilitin una vinculació rica i densa entre el subjecte i l’espai.La dimensió impossible també defensa l’existència d’una arquitectura complexa, ambigua, equívoca, en què projectar esdevé un procés obert en el qual totes les parts conviuen en un conjunt dotat i potenciat per les experiències, els entorns i els significats que l’envolten. Una arquitectura capaç d’establir noves lleis perceptives, que ens despertin els sentits i ens deixin aproximar-nos a l’objecte i a l’espai arquitectònic des de visions que tenen a veure amb l’element sensorial, el perceptiu o l’atmosfèric.És a dir, l’impossible superposat al que és visible.
Has afegit la quantitat màxima disponible.