Encara no hi ha cap producte a la teva cistella
Carlos Lagarriga escribe este dietario de dolor y luz en el hospital de Vall d'Hebron mientras su primera mujer, Cristina, estaba ingresada en la unidad de paliativos con un cáncer sin remedio, y él mismo en la planta de digestivo del mismo centro. En estas anotaciones describe las subidas y bajadas de una planta a otra con el gotero y los cigarrillos, el paso angelical de las enfermeras o la irrupción desgarrada y ruidosa de los gitanos en la quietud aséptica del hospital, como en un texto de García Lorca. También esos quiebros al dolor, gracias a la extrañeza por el absurdo de la vida y a un sentido del humor de hombre culto, agudo y melancólico. Si la historia del libro es hermosa, sus páginas lo son aún más. «Hojas que caen de un árbol», describe Lagarriga. Tienen un toque poético, una elegancia emocional sobrecogedora y rebosan de jovial ironía, con que hacen el autor muestre los pasillos de urgencias como las calles en sanfermines o que responda a la radióloga que le pregunta si lleva algo de hierro, que «la salud, por supuesto, no». Es un libro que asusta las incertidumbres, el desamparo y los miedos a manotazos de fe, esperanza y buen humor. Lo dice la dedicatoria: «Nuestras antorchas se apagan, pero una gran luz nos espera».
Has afegit la quantitat màxima disponible.
Carlos Lagarriga escriu aquest dietari de dolor i llum a l'hospital de la Vall d'Hebron mentre hi tenia la seva primera dona, la Cristina, a la unitat de pal·liatius, amb un càncer sense remei. Alhora, ell mateix estava ingressat a la planta de digestiu del mateix centre. En aquestes anotacions descriu les pujades i baixades d'una planta a l'altra amb el degotador i els cigarrets, el pas angelical de les infermeres o la irrupció destralera i sorollosa dels gitanos en la quietud asèptica de l'hospital, com en un text de García Lorca. També les seves fintes al dolor, gràcies a la seva estranyesa per l'absurditat de la vida i a un sentit de l'humor d'home culte, agut i malenconiós. Si la història del llibre és bonica, les seves pàgines encara ho són més. «Fulles que cauen d'un arbre», diu Lagarriga. Tenen un toc poètic, una elegància emocional colpidora i vessen d'ironia jovial, que fan que l'autor vegi els passadissos d'urgències com els carrers dels sanfermines o que respongui a la radiòloga que li demana si porta res de ferro, que «la salut, per descomptat, no». És un llibre que espanta les incerteses, la desemparança i les pors a manotades de fe d'esperança i de bon humor. Ho diu en una dedicatòria: «Les nostres torxes s'apaguen, però una gran llum ens espera».
Has afegit la quantitat màxima disponible.