Encara no hi ha cap producte a la teva cistella
Montserrat Carulla ens regala unes memòries properes, tendres i també apassionants. Els records d’infantesa, durant la Guerra Civil i la postguerra, són el preludi dels primers passos en el món del teatre. L’actriu ens apropa a la realitat d’aquest món extraordinari i a la d’aquells que hi va conèixer, alguns, figures emblemàtiques de la cultura com Josep Maria de Segarra o el poeta Pere Quart. Perquè aquests records no són només les memòries d’una actriu que mira enrere, són història viva d’un país. Montserrat Carulla és una actriu que, durant dècades, ha emocionat milers d’espectadors damunt de l’escenari i en pantalla. Ara, la dona, i també la nena que encara vol ser, també commourà els seus lectors. “Els records són insistents, constants, i no et deixen al llarg de la vida. No els vas a buscar, són ells els que es fan visibles malgrat tu mateix. De vegades apareixen davant teu amb cara amable, i recordes un fet positiu, dolç o divertit que et provoca un somriure. Altres vegades, però, se’t fan presents moments colpidors que voldries no haver viscut mai, però que són allà, als prestatges de la memòria.”
Has afegit la quantitat màxima disponible.
Les escoles de monges i els crostons de pa de la postguerra, la bufandeta de pell i la paperina de les galetes, els records de Sant Feliu i de Molins de Rei iels primers papers a Madrid, les amenaces, la censurai la prohibició del règim, els plors de la mare i l’empresonament del pare... Petites imatges, espurnes iflamarades d’emoció, que perfilen, amb el pas dels anys, els orígens d’un sentiment i la consciència de pertinença a una comunitat amenaçada, amb llengua i tradicions pròpies, i unes pulsions artístiques impossibles de deturar, en uns anys obscurs, en els quals una dona catalana amb vocació independent i creativa havia de demostrar molt coratge per tirar endavant. «Assegut en una barana de ferro, hi havia un home prim,ennegrit pel sol i amb barba d’uns quants dies. Me’lvaig quedar mirant amb una mica de desconfiança. L’home em va dir: “No em fas cap petó?”. Aquella veu, jola coneixia, i aquella cara també. Vaig tenir un pressentiment, que vaig refusar de seguida.“ Montserrat,no em vols fer un petó?” Jo seguia mirant-lo sense acabar de creure-m’ho. “Ets el papa?” “Sí, sóc el papa”, va contestar.»
Has afegit la quantitat màxima disponible.