gtag('config', 'AW-1000876650');
Botigues

Teresa Pàmies, avui

Teresa Pàmies, avuiJa ho diu el pare de Teresa Pàmies, Tomàs, el roig de Balaguer, en la seva obra cabdal i que va ser l’origen de tot: Testament a Praga (Labutxaca, 2019). L’home (i la dona, afegim avui) és fruit de les circumstàncies. I una literatura, també.

El primer llibre de Teresa Pàmies apareix al 1971, el franquisme llangueix però no acaba de morir-se. Però se l’espera difunt –aquest cop sí, ben aviat-. La societat ve d’un silenci antic i molt llarg, com diu la tornada d’un gran cantant de la postguerra. Cal donar veu als qui van haver de marxar –s’hi jugaven la vida si s’hi quedaven-, han de teixir plegats la història recent, la pròpia identitat i les cartografies del camí que volen emprendre. I Teresa Pàmies necessita tornar a casa. Té 50 anys, la xifra mítica.

50 anys no és una xifra qualsevol, és l’edat que tenia el seu pare quan va haver de marxar de casa. Va envellir i morir lluny. Ella no arribava a 20 anys quan van perdre la guerra, porta trenta anys a l’exili, és l’última oportunitat, o torna ara o sap que no tornarà: els seus fills ja seran massa francesos per reconèixer una casa que no sigui la de fora.

Ella ha estat esperant aquest moment tota la vida. És una dona autodidacta, que va haver de deixar l’escola als 11 anys, però això ni ha impedit que s’hagi creat una veu pròpia ni que no hagi conservat la seva llengua. Una llengua que poleix, que manté viva. Està lluny de casa, ha hagut d’aprendre moltes llengües –anglès, txecoslovac, francès, rus-, però mai va descartar el projecte de tenir un català cada cop més ric i precís.

Per tant, podem llegir la seva obra com un intent d’acollida. D’un encaix en una època, d’un diàleg amb una societat que l’ha de tornar a incloure. Una obra que va tenir parròquia mentre estava viva, tot i que com diu el seu propi fill, Antonio Pamies, en el pròleg de Quan érem refugiats (Sembra Llibres, 2017).


Durant la dictadura s’havia imposat silenci a la veu dels vençuts, i faltava poc perquè tornés a quedar enfosquida, ja a l’era democràtica, ofegada sota la hiperproducció textual (i fílmica) per part de fills dels vencedors, que s’havien canviat de bàndol als anys 80, fins a apoderar-se totalment de l’esquerra oficial. Uns conversos que tenen poc a veure amb els perdedors dels quals s’autoproclamen hereus, sobretot perquè no van perdre mai res.

Tot i que Teresa Pàmies no va ser un símbol de la modernitat –era més gran que els fills dels vencedors-, sempre va practicar la rebel·lia i la dissidència, en res va ser convencional, i mai se la pot acusar de sectària. Sempre va estar molt més interessada en pensar i en acostar-se a la veritat que en recitar cap dogma.

Teresa Pàmies, avuiAixí que llegir Teresa Pàmies avui podria semblar la lectura d’uns llibres d’una època: d’un silenci, d’un encaix. D’un diàleg amb una societat que l’havia d’acollir. I avui, cinquanta anys més tard, a nosaltres, ens diu alguna cosa? És una obra que dialoga amb un temps i uns lectors o té un interès merament històric? És la segona dona en rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes una cronista d’una època que pot tenir un interès un tant arqueològic? El temps és el gran escultor que deia Yourcenar, i de vegades els anys passen per les obres i les gasten.

La resposta és que no. Honestament, sense cap ànim propagandístic perquè sigui el centenari. Teresa Pàmies és revisable avui i la sorpresa és considerable.

Cal revisar el seu feminisme, tal vegada poc entès en el seu moment, i que ara resulta del tot viu amb la seva perspectiva inclusiva amb obres com Mascles no masclistes (Plaza & Janès, 1987) o l’única crònica que es va fer del Primer Congrés Feminista de Catalunya (Laia, 1976).

La seva denúncia del capitalisme i com converteix el món en clavegueres, és constant en les seves obres, com en el magnífic text acabat d’editar per Tushita Edicions: Matins a l’Aran.

Parlem dels refugiats, però el nostre país té una història recent d’un exili forçat (Quan érem refugiats. Sembra Llibres, 2017), o com es viu tenint el marit a la presó (Dona de pres. Proa, 1975) o agafeu qualsevol opinió al voltant del feminicidi que ja va publicar al 1993 amb el llibre Coses de la vida a ritme de bolero (Empúries) i sembla que estigui escrit demà.

He posat exemples desanimadors, perquè els anys de publicació són força antics però, estem d’enhorabona, s’han publicat diversos llibres que es poden trobar immediatament i acabats de sortir d’impremta a la nostra llibreria de referència:


  • Tenim Testament a Praga a Labutxaca. Un llibre que ha esdevingut un clàssic de les nostres lletres, que no s’ha parat de reeditar i del qual, Mercè Otero-Vidal, n’ha dit que hauria de ser llibre de text.
  • Tushita Edicions, no només publica Matins a l’Aran, un exercici literari emmarcat a la Vall d’Aran sinó que aviat també traurà Praga en català per primera vegada.
  • Si hi ha un llibre ple d’encant, sense cap victimisme, d’un gran valor narratiu aquest és Gent del meu exili, a Empúries.
  • Si Testament a Praga era l’homenatge al pare, Memòria dels morts (Empúries, 2019) és el gran homenatge a la mare que es va quedar a casa, esperant als seus i al cap de dos anys mora ofegada al riu.
  • Just abans del centenari Tigre de Paper Edicions va publicar Si vas a París, Papà. I n’esperem d’altres.

I la seva vida? Una vida única per a una dona pobre, d’origen pagès i autodidacta. Capitana de la secció femenina del JSUC, obligada a exiliar-se perquè l’alterativa era ser executada o patir cadena perpètua, ingressada a un camp de concentració a Magnac-Laval, s’hi escapa de nit gràcies al partit comunista, viu un llarg exili de més de 30 anys en diferents països com ara República Dominicana, Mèxic, Rússia, Txecoslovàquia, França i torna a casa gràcies al premi Josep Pla de literatura de l’any 70. Comença la seva segona vida, té 50 anys i més de 50 obres per publicar abans de morir als 92 anys a Granada.

Podeu consultar la seva biografia de manera més detallada, i accedir a recursos visuals i una programació d’actes al web del centenari anyteresapamies.

Commemorem un centenari, però l’èxit d’aquesta commemoració s’haurà de valorar amb la capacitat que té d’acostar els seus llibres a nous lectors (o lectors retrobats). En aquest sentit ens acomiadem amb 25 frases seves, veritables aforismes molt més intel·ligents que moltes de les piulades actuals, amb el desig gens dissimulat que sigui el pont per arribar als seus llibres:


  • “Érem joves i ignorants, això ho vaig saber després, transcorreguts els anys, coneguts els esdeveniments protagonitzats, els secrets dels quals en aquells moments escapaven a la nostra joventut exultant d’ideals que segueixen sent vàlids, encara que no sabéssim defensar-los fins al final.”
  • “Tres mesos de guerra no són tres mesos de pau. Cada dia, cada hora de tres mesos de guerra revolucionària passen coses i cadascuna d’aquestes coses deixen empremta en la persona que les viu, li donen alguna cosa i li exigeixen molt. Érem protagonistes de fets que ens transformaven. El risc, la responsabilitat, la necessitat de definir-se davant mil dilemes i problemes urgents ens donarien coneixements que només més tard – molt més tard – anaven a reflectir-se en la personalitat de cadascú.”
  • “Va haver d’aprendre a dirigir, a manar, a comptabilitzar, a persuadir, a verificar, a discutir i a convèncer. En una paraula: a governar.”
  • “Quan la Història va de pressa no és possible anar a poc a poc. Un no sap si el córrer és resultat o és conseqüència de les ràpides transformacions de cada moment. L’única cosa que sap és que no pot, no ha de parar-se. I corríem, corríem.”
  • Teresa Pàmies, avui“Aquells paisatges i les seves gents eren els de les meves lectures proletàries ingerides des de l’adolescència en una llar tan polititzada com la meva. La novel·la Ciment, de Gladkov, m’havia marcat profundament pel romanticisme obrerista que desprenia.”
  • “Nosaltres només coneixíem, superficialment, el que Alejandra Kollontay havia escrit sobre sexe i revolució.”
  • “La pornografia és l’arma ideològica de la burgesia decadent.”
  • “Va ser una guerra terrible, però llavors no ho sabíem. Ens va forjar i la forgem. Trigaríem molt a desxifrar el seu significat, en saber el que va poder haver-nos donat i el que ens va treure, el que ens va donar i el que li vam donar.”
  • “Els ideals d’emancipació no es recolzaven en textos morts ni en xifres gelades sinó en la capacitat d’estimar i de patir pel que estimes.”
  • “Entre la runa va aparèixer un bracet. El recordaré sempre, encara que visqués mil anys. He de recordar-ho. Seria un crim oblidar-ho.”
  • “Elles carregaven amb el pes de l’èxode, les criatures els vells, els malalts…”
  • “Vaig trobar feina en la meva professió i em vaig quedar a Veracruz. Ella va prosseguir el viatge en autocar fins a la capital mexicana. Va prometre escriure’m. No ho va fer. Vaig prometre oblidar-la. No la vaig oblidar.”
  • “Volia aprendre, instruir-se. Es instruïa i aprenia, però no entrava en calor. El foc de la saviesa i de l’humanisme contingut en els llibres la deixaven freda, sense l’ardor sublim que desprenen els nostres clàssics.”
  • “Vaig deduir que la meva dona estava llegint Diari d’un seductor de Kierkegaard. La vaig escoltar amb evident escepticisme, com sempre que deixa de ser ella per esdevenir el ressò del llibre de torn.”
  • “Mesos i mesos esforçant-me a inculcar-les idees més nobles en frases que eren monuments de bellesa i bondat, tractant de potenciar emocions… i per efecte de la seva bestialitat, jo em vaig comportar bestialment.”
  • “Viure a gust no és una frase. El meu marit que va ser un idealista, deia que viure a gust no era fàcil, que havia de renunciar a certes coses per viure a gust.”
  • “Es nega a acceptar la derrota i, per tant, a analitzar les raons de la mateixa.”
  • “Tot era autèntic en ell: la seva energia i la seva debilitat; les seves conviccions i els seus dubtes, el seu amor i el seu cansament de l’amor, la seva alegria i la seva recança. Tot era de llei, l’autenticitat té aquest do. El penetra tot.”
  • “Com totes les noies havia somiat un amor de novel.la francesa i, com totes les noies ben criades i aconsellades per les santes monges, creia que l’amor de les novel·les era una mica indecent, pecaminós, sobretot el de les novel·les franceses.”
  • “Fa divuit anys que espera. Però espera activament. No se li pot aplicar l’adagi de “el que espera desespera”. En l’espera llarga i activa ha trobat allò que en diuen equilibri vital. Fóra cínic d’afirmar que hi ha trobat la felicitat.”
  • “Llegir la carta del pare és escoltar la paraula indiscutida del pare, mantenir el lligam obligat amb el món del pare, combatre l’oblit del pare, saber que hom té un pare i aprendre a ésser com ell.”
  • “Té cinquanta anys i no coneixerà mai més aquell amor boig, aquella passió viscuda als trenta, amb un home desconegut, encara desconegut al cap de tants anys: potser perquè ja ni té ganes de tornar-ho a viure.”
  • “Els fills dormen, la cuina és neta, el menjador tranquil i ella pot cosir serenament després d’una jornada de neguits, càlculs, feines desagradables i embrutidores. Li agrada cosir. Li agrada fer coses boniques amb les seves mans, mirar-les després i dir-se: “Això ho he fet jo, amb aquestes mans”. És una vocació, és un dot d’artesà i ella frueix en practicar-lo. S’hi ha de guanyar la vida, i aquest és l’aspecte angoixós de la vocació.”
  • “Hi ha moltes maneres de viure, o sigui: viure no vol dir la mateixa cosa per a tothom.”
  • Ha dit “la nostra” fàbrica. La clau de tot la té aquesta paraula. Quan un obrer diu “la nostra fàbrica” no ho fa amb el mateix to ni pels mateixos motius i drets que ho faria l’amo o la Sociedad propietària. En dir “la nostra” vol dir, “nosaltres, els obrers”, vol dir “el nostre pa”, vol dir també “el nostre demà”, la nostra força.
  • “Li calia viure un amor com aquell, provocador i desorbitat, per a conèixer-se.”

Montse Barderi Palau
Escriptora i comissària de l’Any Teresa Pàmies per a la Institució de les Lletres Catalanes

4.7 (93.33%) 3 vot(s)

Deixa un comentari