gtag('config', 'AW-1000876650');
Botigues

Relació amb els fills, comoditat o creixement?

Relació amb els fills, comoditat o creixement?“No li diguis que això no ho pot fer, a veure si ens muntarà un numeret”; “Ja recolliré jo les joguines, que vaig més de pressa que ell”; “Que no mengi la verdura, a mi tampoc m’agradava quan era petit”; “Compra-li el que demana pobret, que sinó es posarà a plorar”; ”No li prenguis el mòbil, que així s’entreté i els grans podem dinar tranquils”; “Regalem-li el videojoc que demana encara que no sigui per la seva edat, sinó segur que s’enfada”; “Deixa-li veure la tele encara que sigui tard i així tindrem una estona de calma”, i entre una cosa i una altra ens plantem a l’adolescència sense que el nostre fill hagi sentit mai un “no”, ni li haguem posat mai uns límits clars.

Estimar els fills i les filles vol dir també acompanyar-los en el seu procés de creixement, i en aquest procés és a l’adult a qui pertoca ajudar a l’infant a discriminar el que està bé del que no ho està; i, per tant, permetre determinats comportaments i prohibir-ne d’altres, encara que això suposi haver de fer front a més d’un conflicte i contenir més d’un disgust infantil o més d’una rebequeria. Un bon hàbit quan ens relacionem amb els nostres fills o filles pot ser pensar preguntar-nos: això ho fem pel creixement i autonomia del nostre/a fill/a? O per comoditat nostra per tal d’evitar-nos enfrontaments?

A vegades als pares ens resulta complicat posar límits als nostres fills i filles. Sovint portem un ritme de vida força accelerat, intentant compaginar de la millor manera que podem la feina i la família. I la darrera cosa que desitgem quan arribem a casa cansats i, perquè no dir-ho, sentint-nos un xic culpables per no dedicar prou temps als fills/es, és haver-los de prohibir coses i dir que no a algunes de les seves demandes. Cedim fàcilment a les seves exigències a canvi d’una estona de calma i tranquil·litat.

Aquesta situació no té més conseqüències si s’esdevé de manera esporàdica; però, si el tarannà habitual que regeix la família és d’excessiva permissivitat sense que hi hagi un establiment clar de límits, la cosa canvia. Totes les persones implicades activament en l’educació comprovem dia a dia que l’estimació, genuïna i incondicional, és requisit imprescindible però no suficient per l’educació dels infants. L’adult ha de ser capaç d’adaptar-se a les necessitats que té l’infant en cada moment, intentar veure el món des de l’òptica infantil per no caure en imposicions absurdes i rigideses carents de mancades sentit pel nen; però a la vegada, l’adult ha de ser capaç d’acollir i contenir amb fermesa les rebequeries, les angoixes i les ansietats infantils que es desencadenen davant d’una negativa, una prohibició o una contrarietat. Que les nostres accions les guiï sobretot el desig de fer que les nostres criatures siguin més autònomes i madures.

Relació amb els fills, comoditat o creixement?Tots els nens i nenes necessiten que se’ls estableixin uns límits i que els adults els diguin “no” davant determinades situacions o demandes. Encara que d’entrada pugui semblar que contrariem l’infant i que aquest accepti malament la nostra negativa o la nostra prohibició, a la llarga, l’establiment d’uns límits clars i coherents té un efecte beneficiós pel creixement dels nens i les nenes. Un infant que aconsegueix tot el que vol, i que quan el pare o la mare li diuen “no” és capaç de convèncer-los fent una marraneria, és una criatura que creixerà pensant que ella és més forta que els seus pares, dels quals no pot esperar-ne la protecció i seguretat que tot infant necessita els primers anys de vida. Serà probablement una nena o un nen insegur, irritable i amb poca tolerància a la frustració. L’estimació, per tant, ha d’anar sempre acompanyada d’un guiatge i unes pautes clares que ajudin a l’infant a desenvolupar les seves capacitats i emocions en l’entorn social en que viu.

Tot i això, cal recordar que la disciplina només s’exerceix adequadament quan es combina l’afecte i el control d’una manera equilibrada; i també que el que més influeix en els nostres fills i filles no és el que diem, sinó com “som”. Amb això volem dir que l’educació comporta no només revisar la nostra forma de relacionar-nos amb ells, sinó revisar també la nostra forma de ser com a persones.

Una reflexió final: els límits són necessaris pel desenvolupament harmoniós de l’infant perquè li donen seguretat i protecció, i són una referència a tenir present quan afronta situacions noves. Així mateix, acceptar que existeixen límits als seus desigs, fa que l’infant vagi sent capaç de tolerar i superar la frustració que això li suposa; i l’ajuda a desenvolupar l’autocontrol. Sabem que l’acceptació dels límits és costós i que s’ha d’aprendre… i qui millor que els adults que l’estimen per iniciar l’infant en aquest aprenentatge?


Isabel Torras Genís
Doctora en psicologia
Professora de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés

Fundació Pere Tarrés

Comunitat activa de mestres
4.8 (95.56%) 18 vot(s)

Deixa un comentari