CONVERSEM AMB…

CLARA SEGURA: “VEIG LA VULNERABILITAT DELS NENS I COM N’ÉS DE NECESSARI INCULCAR-LOS VALORS DIFERENTS”

Transformar-se en algú altre sempre ha estat a l’ADN de la Clara Segura. De petita imitava als seus professors, a l’Eva Nasarre, al Dyango… Un Nadal li van regalar un vestit de la Laura Ingalls i no se’l va treure en dies, pensant-se que era ella. Actriu camaleònica i voraç, aquests dies la podeu veure damunt l’escenari de La Villarroel, interpretant “La treva”
Text Josep M. Botanch Jiménez

Clara SeguraD’aquí a una hora comença la funció. Tens algun ritual o superstició abans de sortir a l’escenari?

Normalment estiro el cos, però quan no has de passar per la tarima per anar al camerino, com passa en aquesta obra, a vegades em quedo xerrant amb els altres actors.

En aquesta obra interpretes el paper d’una reportera de guerra. Què has après?

Tinc una amiga periodista que em va dir: Benvinguda al món del reporterisme de guerra que t’enganxarà, i la veritat és que m’ha passat. Veient-t’ho des de fora, té un punt molt atractiu el tipus de vida que has de portar per dedicar-te a això, perquè has de portar com una doble vida: desconnectar de la feina a casa per viure en pau, i viure en conflicte quan treballes. He al·lucinat molt, i és molt enriquidor tot plegat perquè t’assabentes de coses que si no fos pel paper no les sabria.

En presentar l’obra, vas destacar l’addicció per la feina del teu personatge. Sempre he tingut la sensació que un actor és addicte al teatre més que a la televisió o al cinema.

La trevaEl directe és molt potent, adrenalític. Et posa les piles i et fa sentir que no pots fallar. Hi ha quelcom addictiu en el directe que la televisió o el cinema no tenen.

Al llarg de la teva carrera has combinat comèdia i drama. Els diferents papers que has interpretat t’han servit per a la teva vida personal?

(Riure) No sé si per bé o per malament. Com que no jutjo els papers que interpreto perquè els he de defensar, procuro traslladar aquesta norma a la vida: no jutjar massa la gent perquè tots tenim les nostres raons i cadascú fa el que pot. Però és cert que alguns papers m’han permès obrir la ment. M’impacten els sentiments nobles i els papers de gent que lluita per una causa.

Has combinat cinema, teatre i tele. Des que ets mare, t’has tornat més selectiva a l’hora d’escollir els papers?

És una contradicció i una batalla constant. Ser mare t’omple de responsabilitats, de por a no poder sostenir la família malgrat que sigui una cosa de dos. I tires endavant. Però a la vegada saps que estàs cavant la teva pròpia tomba, en el sentit que si més treballes, menys veus als fills i més gastes perquè has de pagar a una cangur. És molt absurd tot plegat i a vegades m’he d’aturar a pensar-hi i valorar bé el que m’ofereixen. Has de valorar la il·lusió del projecte, el sou, i si compensa el fet de no veure’ls tot el que voldries.

Però la teva feina suposa estar molt temps fora de casa.

És factible perquè els actors i actrius sempre han tingut fills i no ha passat res, però és complicat portar-ho bé. Has de gaudir del moment que pots estar amb els fills i de la qualitat d’aquestes hores, i això és una cosa que estic treballant. També tenim la figura de la mare com un pes. Ets mare, companya, estimuladora, monitora, i acabes amb la sensació d’estar a tot arreu i no estar enlloc.

He vist que aquestes festes les passaràs damunt de l’escenari. Costa compaginar-ho amb la teva vida privada?

Una miqueta, sí. Els meus fills són petits i és complicat perquè vaig al revés. Ells venen a casa i jo vaig al teatre. Quan ells tenen festa, jo treballo. Sóc més feliç estant amb ells, però sóc molt feliç també fent això, i intento transmetre’ls que me’n vaig per fer una cosa que a mi m’agrada, que és el que voldria que acabessin fent ells.

Celebrareu el Nadal amb l’equip de La treva?

No sé si farem cagar el tió. Jo sóc bastant de fer-lo cagar, i un any que vaig estar aquí, a La Villarroel, en vaig portar un, de tió. Sóc una mica motivada amb aquest tema.

Com vius aquestes dates ara que ets mare?

Amb grans contradiccions perquè un voldria estar fora del consumisme i explicar una altra cosa, però s’ha desdibuixat tant… Clar que també són els nens, els grans consumidors, perquè a la tele tot ja està orientat al Nadal. Veig la vulnerabilitat dels nens i com n’és de necessari inculcar-los valors diferents i posar-los límits, que no es pot demanar tot. Però en aquestes dates embogim.

Sí, és una època de bogeria col·lectiva.

El petit encara no demana el mateix que tothom, però el gran ja comença a voler el que volen els amics, i és clar, vas a la botiga i està esgotat. A més, ara es viu la campanya des de l’excés. Els arriba per infinitats de canals: el mòbil, l’iPad… És etern.

El Nadal és època de somnis. Havies somiat mai arribar on has arribat?

No havia materialitzat els somnis d’aquesta manera. Vaig fer cas al meu cor quan vaig apostar per aquesta carrera.

M’han dit que el teu personatge somiat és Willy Fog…

És un aventurer, un viatjador, però actualment li canviaria les presses i, en comptes de fer la volta al món en vuitanta dies la faria en vuit anys. M’agradaria fer un viatge molt llarg per poder gaudir de les experiències sense estar pensant sempre que el temps s’acaba.

Parlant d’acabar-se… Acabem amb un desig per al nou any.

Que tornem als valors nobles i solidaris. Crec que és l’única manera de dir prou a moltes coses que estan passant. Mirar un moment dins nostre per dir prou. Ens han fet creure que hi ha moltes coses que són imprescindibles. Som esclaus d’una pobresa interior.

Consulta aquí l’entrevista amb Berto Romero
Consulta aquí l’entrevista amb Martí Gironell
Consulta aquí l’entrevista amb David Trueba
Consulta aquí l’entrevista amb Imma Monsó, Iolanada Batallé i Núria Cánovas
Consulta aquí l’entrevista amb Òscar Dalmau

Subscriu-te al blog


Condicions legals i de privacitat