Joguines per jugar i crèixer- 06/11/2012

“He guardat a casa joguines grans i petites, sense les quals no podria viure. L’infant que no juga no és un infant, però l’adult que no juga, ha perdut per sempre l’infant que duia dins i que li farà molta falta per viure”. Pablo Neruda (1904-1973)

Ningú discuteix els beneficis dels jocs i joguines com a mediadors i motivadors del joc. De fet, la joguina té com a principal funció la d’estimular el joc, afavorint els moments d’alegre divertiment i facilitant l’exercici de les diverses habilitats i capacitats de l’infant.

El joc és el mitjà natural a través del qual l’infant aprèn i entra en contacte amb el món que l’envolta. Resulta evident, doncs, que no podem escollir a la babalà, si no que haurem de triar les joguines més adequades a cada infant: les que el motivin cap a la superació personal, l’expressió dels sentiments i les emocions; les que estimulin les seves ganes de compartir i a més, afavoreixin la interiorització de normes de conducta, que ajudin a la socialització de l’infant, etc. Sembla màgic que tot això és produeixi amb aquesta activitat que els resulta tant plaent i satisfactòria, és a dir, jugant. Degudament seleccionada i utilitzada, la joguina és un element de primer ordre en l’educació, convertint-se en una gran aliada en la nostra tasca educativa.

Tanmateix, la societat no valora la joguina com a element de creixement, si no més bé com objecte de regal i consum; de la mateixa manera que continua definint, implícitament, el joc com lo no seriós, aquella activitat pròpia de l’etapa infantil que superem quan ens fem grans, seriosos i per fi: responsables.

Si l’origen del joc es perd en el temps, la història de jocs i joguines està intrínsecament vinculada a la de la humanitat. Jocs com la xarranca, la pilota, seguir al rei, la nina, els ossets o el awelé , deuen tenir un profund significat ja que han acompanyat als homes i dones durant molts mil·lennis, travessant la història amb una permanència i immortalitat sorprenent. Els jocs i les joguines que els adults posem a l’abast dels infants perquè juguin, transmeten sens dubte, les claus culturals de la societat a què pertanyen.

Pot un objecte que ha estat capaç de sobreviure a la civilització que l’ha creat ésser quelcom inútil, frívol o banal? Ben segur que no.

Ens trobem aquí amb una contradicció, doncs, en pocs anys, la proliferació de joguines cada cop més modernes, de més qualitat, més cares i sofisticades, no ha afavorit sempre, com en un principi hagués estat desitjable, el joc dels nostres infants.

Però, què és una joguina?

El diccionari de la llengua espanyola diu “objecte atractiu amb el que s’entreté als infants “. L’enciclopèdia Catalana, el defineix així: “objecte fet expressament per jugar, per l’entreteniment dels infants”. Dues definicions, des del punt de vista del joc, pobres i poc exactes.

Només són joguines aquells objectes ideats com a tals? I els objectes que es converteixen en joguines a les mans dels infants com l’escombra, les ampolletes d’aigua o el seu propi cos?

I les joguines i els jocs que no només “entretenen” als infants, com per exemple els trens elèctrics, els meccanos, la pilota o les cartes, de les quals també gaudim els adults? Es pot reduir la definició de joguina a la d’objecte per infants? No estaríem oblidant que el joc és inherent a la humanitat i no només als més petits?

C. Beart, en el seu llibre “Juegos y Deportes”, publicat a París al 1965 ens ofereix la següent definició: “ La joguina és el suport del joc, ja sigui aquest concret o ideològic o simplement utilitzat com a tal o purament fortuït”.

En aquest cas, l’aproximació és molt més exacta: no exclou a l’adult, queda clar que és la joguina que depèn del joc i no al revés i per últim, ens diu que és el jugador qui converteix, a través del joc, l’objecte en joguina, introduint una reflexió important, és a dir: cap joguina concebuda com a tal, garanteix en sí mateixa el joc.

Sens dubte, les joguines són objectes íntimament vinculats al joc, siguin aquestes creacions espontànies dels propis infants, o bé creacions culturals que els adults hem elaborat per el seu entreteniment i satisfacció. Des d’aquest punt de vista, es desprenen tres grans tipus de joguines:

1- Les joguines fortuïtes: una pedra, la sorra, l’escombra, el propi cos…En definitiva, qualsevol objecte utilitzat com a suport del joc. En aquest cas, la joguina adquireix un límit temporal: mentre dura el joc, i una dimensió imaginària: l’objecte inventat.

2- Les joguines auto construïdes: concebudes i inventades per l’infant per acompanyar un joc específic. Poden ser, més o menys efímeres, però mai improvisades: personatges fets amb pinces d’estendre la roba, jugar a “ barcos” amb paper i llapis, fer vestidets per a les nines, menjars amb plastilina o amb herbes i flors del camp,…

3- Les joguines comercialitzades: artesanals o industrialitzades, creades per l’adult com estimuladores del joc.

En tots els casos, es suposa que les joguines són suport pel joc, per tant, una joguina que no sigui “jugable”, estimuladora o motivadora del joc, no mereix anomenar- se com a tal.

Quan parlem de joguina no podem oblidar cap dels diferents tipus que acabem d’anomenar perquè totes elles són necessàries per al desenvolupament d’un joc sa i ric en propostes, que realment incentivi la curiositat i la creativitat dels infants. D’aquesta manera, un fons lúdic divers els ajudarà a créixer com a persones, estimulant la seva capacitat de decidir, de ser lliures, de gaudir, de ser, saber i compartir.

Cal doncs esmerçar-nos en permetre les joguines fortuïtes, facilitar les joguines auto construïdes i seleccionar amb criteri les joguines comercialitzades. Una tasca que segur que els nostres fills i filles agrairan i nosaltres aprendrem a gaudir.

Imma Marín

www.immamarin.comDirectora de Marinva Joc i educació i membre del Consell de Consumidors d’Abacus cooperativaPresidenta de l’Associació pel dret dels infants a jugar. IPASpain

Subscriu-te al blog


Condicions legals i de privacitat