Els meus pares de Hervé Guibert

Un llibre on la relació pares i fills s’analitza de forma única.

Tots en algun moment hem desitjat (o per ventura hem decidit evitar-ho) passar comptes amb el nostre passat i, inevitablement, els nostres pares estan en el centre d’aquest desig.

Hervé Guibert aixeca en primera persona acta d’aquest examen de consciència descarnat i impúdic. Des del principi el lector es pregunta per què aquesta necessitat d’abocar tots aquests moments de felicitat-infelicitat, per què tota aquesta visceralitat, per què no abandonar a aquests pares protectors-odiosos i a la relació que manté amb ells. Una possible resposta: Hem de deslliurar-nos de la tirania dels pares, i per això cal “matar-los” (des de l’amor, sempre)

Guibert sempre va portar els seus “combats artístics” (periodista, escriptor, fotògraf) a extrems aferrissats, més enllà dels convencionalismes burgesos en els quals va créixer i en el llibre “Els meus pares” es reflecteix la seva essència.

“L’aparició del llibre el 1986 va ser una bufetada. La crítica va reaccionar primer amb un silenci commocionat, fins que la incomoditat davant d’aquell exhibicionisme va desbocar en una discussió ratllant l’escàndol sobre els límits d’allò permès convenient i tolerable en literatura” (David Ilig, traductor al postfaci del volum)

Juanjo Villalovos, responsable de llibreria de Ficció

Tags: , , ,

Subscriu-te al blog


Condicions legals i de privacitat